Les competències han vingut per quedar-se

Així de contundent es la frase que molts de pedagogs i doctors en educació espanyols repeteixen des de que la Llei orgánica 2/2006, de 3 de maig, la va introduir com a un dels elements bàsics per a l’educació obligatòria.

I per què es queden? Doncs perquè aquesta vegada no es tracta d’una altra de les enèssimes modificacions en les lleis d’educació que ens acompanyen cada cert temps, sobretot quan canvia el color polític de qui ens governa. No, perquè de ser així, el concepte de comptències bàsiques ja s’hauria fet fora de la nova LOMCE, encara en procés d’implantació.

Aquesta “obstinació” no és més que l’aplicació de les conclusions d’organismes internacionals (OCDE i Comissió Europea) així com de l’avaluació dels Informes PISA  realitzats als alumnes, on s’arriba a la conclusió que l’aprenentatge de competències bàsiques  és un bon mitjà per millorar la qualitat i l’equitat en el sistema educatiu.

L’educació així entesa no es una matèria nova, sinó una forma d’ensenyament-aprenentage diferent.

Però, què entenem per competències bàsiques? (o competències clau, com les anomena la Comissió europea ), doncs ja que estem analitzant-les des del que ens diu Zabala en el seu llibre, deixem que sigui ell qui ens il.lustri: 

Com podem apreciar, la definició de competència ve de la mà del que ja ens comentava l’Informe Delors al 1996: saber, saber ser i saber fer, com a requisits per educar en la integritat de la persona i que la societat pugui adreçar-se cap als ideals de Pau, Llibertat i Justícia social.

Encara que actualment coneixem molts de recursos per treballar les competències a l’aula, pot ser que no tothom les entengui de la mateixa manera, i així, com sabem si estem treballant correctament?. El Dr. José Moya ens ilustra sobre aquesta possiblitat, entre d’altres idees que poden resultar més o menys questionables: 

Una de les problemàtiques de l’aplicació en les competències, tal com comenta en Zabala, pot resultar de la falsa dicotomia entre escola activa i escola tradicional. És cert que existeix un fals activisme en el que alguns docents s’escuden per deixar totalment de banda quasevol transmissió de contingut, memorització o disciplina, encara que per sort, poc a poc aquesta diferenciació es fa més difusa.

Seguint amb el que ens diu Zabala: “Para proceder a esta nueva caracterización de las competencias (...) de acuerdo con las ideas de las que disponemos sobre cuál debe ser el tipo de persona ideal y la sociedad que pretendemos...” El meu dubte és si realment ens posaríem d’acord com a societat, en com ha de ser aquesta persona ideal.

I com es plasma aquesta eduació per competències en el currículum per a ser aplicada en la pràctica diària? Per a mi aquesta es la GRAN PREGUNTA. 
Si tenim en compte les conclusions del document del Ministeri d’Educació “Reflexión sobre las competencias básicas y su relación con el currículo”, podem llegir com es deixa en mans de la comunitat educativa el realitzar els canvis necessaris per tal de promoure i millorar l’enfoc competencial en l’ensenyança. 

Per tant, ja que ens ho deixa a les mans dels propis docents, haurem d’esperar unes setmanes més de curs, a fi de poder esbrinar-ho.

#edubateMA Les competències són la clau de l'educació integral

Una foto publicada por @cramisroig el Oct 10, 2014 at 3:30 PDT

El professor del S. XXI

Començaré amb una idea que em va captivar de l’escrit de 20/10/2012 del blog de Miguel Ángel Santos Guerra, "Ser docente I", on ens diu que una de les feines docents és la de formar aprenents crònics i autònoms.

No hi puc estar més d’acord. Jo crec fermament en la màxima que la persona s’ha de formar i preparar-se durant tota la seva vida, sigui quina sigui la seva tasca. A més, aquesta idea agafa més relleu en unes professions que en d’altres: no m’imagino un cirurgià que a una certa edat es negui a formar-se per aplicar les innovacions tecnològiques de la seva tasca diària. I doncs, com pot ser un bon professor algú que no s’aplica a ell mateix el que diu M.A. Santos de ser un aprenent crònic? I tots coneixem casos de professorat que no es recicla o que no es forma en altres àmbits, més enllà de la seva pròpia matèria. Pot ser la formació que s’ofereix al professorat no correspon a allò més adient, ja que com diu Jaume Carbonell a “Una educación para mañana” (Octaedro – 2008, pag.119): “la mejor formación es la que parte de las necesidades del centro y se realiza en el mismo centro con la implicación de todo el equipo docente”. Així doncs, el centre de formació del professorat s’hauria de plantejar si realment la formació que ofereix respon a aquestes necessitats.

També hauríem de tenir en compte el fet que el professorat no es vulgui formar. En aquest cas crec que l’Administració hauria d’oferir recursos, alternatives o iniciatives per assolir la formació integral del seu professorat. La gran pregunta és com? Aquesta qüestió sens dubte hauria de ser àmpliament discutida, però crec que és un tema indispensable i que no s’ha abordat mai en profunditat.

Des de la meva perspectiva, el professorat del S.XXI ha de ser nou-renaixentista, amb una cultura general extensa, una gran capacitat pedagògica i sobretot amb vocació innovadora. En referència a aquesta característica innovadora, hem de pensar en un docent en xarxa, actualitzat amb les eines tecnològiques i de coneixement i amb un rol principal de curador de continguts (content curator), i no només d’instructor. És a dir, guiam a l’alumne perquè destrii les matèries adequades al seu estudi, no ens dedicam només a impartir-les o a informar què han de llegir/estudiar. Amb aquesta tasca, tal com ens comenta Siemens (Teacher’s role, 2010), es recondueix la informació caòtica i ambigua de les xarxes de la informació, amplificant aquells que ens interessen en el nostre rol docent.

D’aquesta forma podem arribar a mantenir uns debats molt interessants amb els estudiants, seguint la metodologia dels diàlegs socràctics de l'antiguitat. Així doncs, tal com vaig avançar a la meva entrada de data 12/10/2014 s’ha de tornar a mirar enrere per aprendre “noves” metodologies, això sí, actualitzades tecnològicament al segle que vivim.

Font: www.flickr.com (llicència Creative Commons)

El rol del professorat es fa més complexe: coneixement, amor, cultura, practicitat, innovació crítica, compromís polític i social, coherència, formació permanent, cooperació, xarxes...

(Jaume Carbonell - "Una educación para mañana". Octaedro. 2008)

Una altra frase que m’ha fet reflexionar de l’escrit de M. Ángel Santos abans esmentat, és que el docent te la capacitat de compartir generosament els seus coneixements. Només hem de comprovar la gran quantitat d’articles de pedagogia que hi ha a les xarxes, no passa el mateix per exemple amb els articles científics. Doncs bé, això afegit a la formació rebuda, “tradicional” i individualitzadora, és un dels meus reptes com a futur docent: compartir el coneixement, ja que només així tots anirem cap a una mateixa direcció.

Idea clau 1 i 4 - L'educació en competències

En aquests capítols l’autor ens fa un repàs de com hem arribat a la necessitat de l’educació en competències, en detriment de la sola transferència de coneixements i de l’aprenentatge merament memorístic.

Se’ns parla de la necessitat d’accions formatives per donar resposta als problemes de la vida i de necessària i radical transformació del sistema escolar, actualment propedèutic i selectiu, cap a un sistema de formació integral de les persones.

L’autor indaga sobre la responsabilitat compartida entre escola i família, del desenvolupament de l’alumne´, aproximant-se així a la concepció defensada pel filòsof i expert en educació José Antonio Marina. Per a ell l’educació és cosa de tots - “para educar a un niño hace falta la tribu entera”.

 

Però al mateix temps, l’autor ens deixa anar un grapat interrogants que per a mi són bàsics per entendre un dels problemes principals a que s’enfronta la nostra escola avui dia: Quina és la part de responsabilitat que ha d’assumir cadascuna de les parts? Encara que la resposta sembli fàcil, segurament no ens posaríem d’acord. 

 

 Pel sociòleg Salvador Cardús "no pot ser que l’escola hagi de ser la mediadora de programes de propaganda ideològica” (parlant de la multiculturalitat, de la pau...). Clar que podem pensar que aquestes no són ideologies, sinò els trets bàsics per a una bona convivència. Però, d’altra banda, jo personalment estaria totalment d’acord en que, així com també Cardús pensa, aquestes accions específiques a les escoles serveixen de ben poc (el dia de la pau, el dia del mediambient).

Què té més valor educatiu, que un dia a l’any es recordi el que passa quan no reciclem o que cada dia se’ns doni exemple i se’ns eduqui en el respecte al mediambient?

 

Cargando

Ver en Instagram

Encara que estic d’acord en les propostes de l’autor, que trobo molt encertades, també m’agradaria matissar algunes idees o conceptes que al menys per a mi són importants:

-        Aquesta visió altament utilitarista de l’educació la veig un poc coixa. Hi ha matèries que fins que no les madures o no les necessites no en veus la utilitat real (o potser no la trobaràs mai) però no crec que siguin un estorb en el cervell (saber per saber). I parlo de qüestions filosòfiques, sociològiques, històriques o inclús literàries per a algú de ciències com jo.

-        I per acabar, no vull deixar passar l'oportunitat de mostrar el meu petit rebuig al concepte d’“ensenyament tradicional” utilitzat pel propi autor i en molts contextos educatius. Per què sempre feim servir aquest concepte com a idea de l’escola franquista? Ningú se’n recorda que abans hi va haver uns mestres i una escola durant la Segona República que en molts aspectes estava més avançada que l’actual? I encara més enrera, què em dieu del llegat educatiu que ens varen deixar Sòcrates, Plató o Aristòtil?

Crec que a vegades per avançar hem d’anar enrera i no endavant.

Les expectatives

Com a professor vull... on PhotoPeach

Per començar...

Dintre de l'àmbit educatiu sembla ser que hi ha un cert consens, seguint les idees de la psicologia cognitiva, que l'aprenentatge de l'alumnat ha de ser predominantment significatiu, en detriment de l'exclusivament memorìstic. 

L'aprenentatge significatiu doncs, es basa en aprendre partint d'allò que ja es sap. Només aquesta premisa ja em provoca serioros dubtes sobre l'ensenayança actual: per què a tots els alumnes sel's hi explica el mateix i de la mateixa manera si es suposa que tots ells parteixen d'entorns personals i culturals diferents? Crec que si les TIC constitueixen un recurs més per evitar aquest uniformisme pedagògic, benvingudes siguin!

Fuente: flickr Creative Commons

 Ara bé, tots sabem que les tecnologies canvien massa depressa per poder-les assumir totes... quan creiem dominar un recurs ja n'han sortit una dotzena més. I si aquesta velocitat ens provoca més angoixa que efectivitat? Ja hi ha veus que parlen de la necessitat de l'"educació lenta" en referència al moviment slow que va començar dintre dels moviments ecologistes i en pro de la sostenibilitat. Després d'aprendre tots aquests recursos, tenim temps de reflexionar sobre el què hem après o més important encara, si l'eina realment ens feia falta? O simplement anam acumulant experiències teconològiques sense que això suposi un aprenentatge significatiu? 

I no vull passar l'ocasió de mencionar el gran problema ambiental que suposa aquesta vertiginosa febre de tecnologia actual... que no és poca cosa.

Amb això no vull dir que l'ús de la teconologia no suposi un magnífic recurs educatiu, però crec que a vegades sen's oblida que les metodologies més bàsiques també funcionen.