I per acabar...

 Sembla que va ser ahir de la primera entrada al blog , on deixava anar les meves inquietuds davant la utilització que en feim de les tecnologies. Durant aquest temps, hem après a utilitzar algunes eines que són imprescindibles coneixer-les, per la quotidianitat del seu ús, i molt útils, però que tal vegada no totes són necessàriament aplicables a la metodologia docent. I com molt acertadament diu Jordi Adell “lesTiC no fan ni bo ni dolent a un docent”.

Doncs han passat moltes coses des de llavors... i hem tingut moltes setmanes per llegir, contrastar, fer recerca i sobretot reflexionar. Encara que m’ha semblat una mica faixuc i contra-rellotge, he de dir que també m’ha ajudat a ordenar les idees que tenia al cap de forma més o menys desordenada:

• He après el significat real d’ensenyar per competències, canviant la meva opinió inicial de que és la família exclusivament la que hauria de fer-se càrrec d’algunes facetes educatives, com per exemple l’educació emocional. Si als centres educatius no donam eines per adquirir habilitats intra i interpersonals, per exemple, serà més difícil que s’assoleixin les competències d’autonomia, iniciativa, aprendre a aprendre i les habilitats socials i ciutadanes. 
• He pogut comprovar que hi ha altres maneres d’avaluar.
• He sopesat la utilització de les eines tecnològiques que em poden ser útils per a l’ús docent, visualitzant-me en la utilització dins d'un aula, d’algunes de les eines apreses. 
• He pogut comprovar com les meves tècniques “intuitives” d’ensenyament, s’acosten bastant a les metodologies apreses. Però ara se’m presenta un altre repte: la d'adequar-les a les característiques pròpies del nou context: adolescents en comptes d’adults, el formulisme d'enquadrar-ho dintre d’un currículum establert, ajustar les activitats d’aula en el poc temps que disposem per sessió...

La Senda cap a l'Aprenentatge on PhotoPeach

I per acabar, però no per això menys important, sinó tot al contrari, he tingut l’oportunitat de conèixer personatges del món docent que m’han aportat molta llum sobre els temes educatius tractats. En especial Neus Sanmartí i Jordi Adell.

En relació a aquest darrer, vaig tenir el plaer de poder assistir, el passat 28 de novembre, a una conferència que va donar a Eivissa. Vaig quedar impressionada, bàsicament per dos coses:

• La seva personalitat. És proper per naturalesa i no una impostura, la qual cosa fa que els seus arguments arribin directament al oient.
• La seva professionalitat. Encara que estem parlant d’un Doctor en Educació, a part d’altres càrrecs dintre de la innovació tecnològica no menys importants, segueix fent de professor. I això li dóna una credibilitat afegida, ja que no només parla des de la pura teoria. A més, les seves exposicions, plenes d’exemples reals, donen un valor afegit a tot allò que diu.

He de confessar que, encara que l’havia vist en algun vídeo i l’havia llegit anteriorment en alguna que altra entrevista, en aquesta conferència m’esperava una espècie d'apol·logia de les TiC. En canvi, em va sorprendre gratament la seva defensa serena d’algunes eines, però sense oblidar la priorització que cal fer de l’ensenyament: la pedagogia.

El futur queda en les nostres mans...

Twitter i Instagram - abans i després.

He de dir que abans d’aquesta experiència no havia tingut un interès especial pel twitter, més enllà de poder observar el que diuen o pensen els demés o de fer algun comentari esporàdic a alguns debats de programes de televisió, que em semblaven interessants.

En relació a l’Instagram, es pot dir que a part de conèixer el nom, no en tenia gaire informació més. La meva idea era que es tractava d’una eina utilitzada per joves i adolescents per donar exposició pública a tot el què fan, igual que twenty o facebook però utilitzant només imatges.

Bé, aquestes eren les meves impressions inicials abans de l’experiència d’haver d’utilitzar-los per aquesta assignatura. És clar que les meves idees s’han anat polint i modificant durant aquestes setmanes, però el que no ha variat en la meva visió és l’ús particular d’aquestes eines.  Personalment no hi veig cap avantatge o interès en exposar la meva vida personal, ni en idees ni en imatges i a més tinc massa respecte o desinterès, depenent de com s’entengui, per les intimitats dels altres que no són els meus amics o familiars més propers. I aquesta informació ja intento obtenir-la personalment o al menys a través del telèfon.

Una altra cosa és a nivell professional. Aquí sí que es pot dir que he canviat substancialment el punt de vista, encara que m’he sentit massa pressionada en les activitats establertes a causa principalment de la meva manera de fer o de ser. He pogut comprovar que s’enriqueix molt l’aprenentatge de qualsevol matèria que m’interessi i això té un gran valor: les teves recerques són molt més efectives i variades, llegeixes altres punts de vista i aportes a les teves pròpies les que et semblen adequades… A més, també resulta molt interessant el poder realitzar un seguiment de les personalitats professionals que admires o penses que aporten valor al teu aprenentarge professional. Però aquí torno a ser crítica: si és un bon professional, estaré encantada de fer-li el seguiment, però algunes vegades es mesclen també comentaris dels seus què fers habituals i personals que senzillament no m’interessen.

 

 Font: propia a través de https://magic.piktochart.com

 I tornant al que havia comentat abans, per què m’he sentit pressionada per les aportacions de twitter? Doncs perquè sóc massa reflexiva per fer aportacions ràpides com demana una eina com aquesta, em penso massa les coses abans de fer-les.  Per redactar un tweet he de considerar que allò que poso o que retwittejo és prou interessant per posar-ho. Això significa llegir bé el que vas a posar, comprovar la fiabilitat del què dius o de la font que fas servir, buscar idees semblants que aportin visions diferents, ... tot això es impossible, perquè sinó no seria tan immediat com es suposa que ha de ser aquesta eina.

Respecte a Instagram, sincerament esperava alguna cosa més que un simple recull de fotografies. Encara i així, pot ser molt interessant per utilitzar-la amb els alumnes, ja que incorpora la part creativa d’un treball o matèria.

M’imagino una activitat en la que Instagram pot ser molt útil: el fet que els alumnes puguin fer fotos-denúncia. coses que veuen a la seva ciutat i que volem  canviar (com la brutícia dels carrers, per exemple), penjar-les a Instagram amb un hashtag  determinat i adjuntar-lo a un mail de queixa realitzat pels propis estudiants. Amb aquest petit exercici es treballen una diversitat de competències bàsiques, quasi sense adonar-nos: la competència artística, la digital, la social i ciutadana i la lingüística. D’aquesta manera, l’alumne treballaria la intervenció ciutadana en la gestió municipal i per tant, la democratització de la política, tan escasa avui en dia.

En resum, a nivell educatiu considero que aquestes dos eines poden ser molt útils, igual que moltes altres que utilitzo més habitualment, com el Google Drive per treballs cooperatius, però cadascuna en el seu context.

I en relació al nostre rol de professors, seguint amb la premisa comentada a la meva entrada de 23/10/14 (El professor del S.XXI) tenim l’obligació de realitzar una formació continua, sinó com volem desenvolupar la competència digital dels alumnes si nosaltres no en sabem? I el més important, com volem ensenyar des del què els és pròxim als adolescents si no ens interessam per les eines que ells utilitzen?

 Notícia 8/10/2014 - MundoFox:

 Un informe publicado este miércoles por el banco de inversiones Piper Jaffray, reveló que los adolescentes usan más Instagram y Twitter que Facebook.

El informe que tomó los resultados de la encuesta realizada a 7.200 jóvenes entre los 13 y 19 años de edad, indica que el 45% de los encuestados utilizan Facebook de manera habitual, mientras que los jóvenes que aceptaron usar Twitter representan el 59% y los de Instagram el 76%.

 Font: http://www.noticiasmundofox.com/noticias/informe-revela-que-los-adolescentes-usan-mas-instagram-y-twitter-que-facebook-18004

"Si no canvia l'avaluació, no canvia res"

En Zabala ens il.lustra, en el seu darrer capítol sobre l'avaluació de competències. Després del procés recorregut durant aquestes darreres setmanes crec que he arribat a comprendre realment el què hem d'ensenyar i a aclarir finalment el que vol dir competència en tota la seva complexitat. Després d'això ja només hem quedava el què per mi era el més difícil de tot: com avaluam tot això?

Encara que Zabala ens ho descriu àmpliament en el seu capìtol, no deixa de ser una teorització més, he hagut d'arribar a la visualització de la conferència impartida per Neus Sanmartí, per entendre-ho completament. He de dir que abans d'això tenia les meves reticències, tal vegada perquè les experiències personals envers l'avaluació en comptències no han estat del tot clarificadores, sinó més bé plenes d'interrogants que fins ara no se m'han revelat totalment.

Segurament encara hem falta molt per poder saber concretitzar els pensaments teòrics de Zabala, en canvi en els exemples de Sanmartí quasi totes les meves incògnites queden diluïdes, per la claretat de les seves explicacions i sobretot per la quantitat d'exemples reals que ens dóna.

Voldria resumir el què ara per mi és l'avaluació:

- És un procés continu, amb feed back entre professor i alumnes perquè aquests siguin  conscients del seu procés d'arprenentatge.

- És un procés d'ensenyament-aprenentatge, no una simple qualificació del conceptes apresos. I com a procés no té caràcter finalista.

- S'ha d'avaluar contextualitzant el què es demana, donant les dades que siguin necessàries i que es puguin trobar fàcilment a una cerca per internet o a la biblioteca, s'ha de relacionar conceptes, hem de poder presentar-los reptes que els facin pensar, que no consisteixin en respostes evidents copiades literalement del que han memoritzat.

- L'alumne ha der ser capaç d'autoavaluar-se, enriquint així la seva autonomia i reflexió.

#edubateMA L'avaluació tradicional no contempla l'aprenentatge per competències

Una foto publicada por @cramisroig on Nov 11, 2014 at 4:54 PST

A més, per mi és molt important no oblidar-se del que comenta Sanmartí al video citat: "Els alumnes són imitadors nostros. Som un model per a ells"

El tema de l'avaluació per mi ha sigut una gran descoberta. L'explicació és que en la meva poca experiència docent amb adults, sense saber-ho i de forma intuitiva, ja utilitzava moltes eines de les que hem vist durant aquests dies. Me n'he anat adonant, amb alegria, que aquestes són les adequades per ensenyar competències. I dic que me n'alegro perquè a mi se'm faria molt més difícil i faixuc, per no dir avorridissim donar classe de la forma "tradicional". Doncs bé, ara a més ja tenc més eines per poder endintrar-me en la següent etapa, l'avaluació.

Dit això, no obstant, em sorgeixen noves incògnites:

- Una d'elles és en referència a la frase que pronuncia Sanmartí i dóna títol a aquesta entrada: "Si no canvia l'avaluació, no canvia res" que té a vora també amb la utilització d'una rúbrica consensuada i que sigui utilitzada per la majoria del professorat. Pel poc que conec als centres educatius, això em sona quasi bé a il.lusió, sinó és que algun estract superior ho ordenés.

- Una altra és la defensa que fa la Neus Sanmartí i vaig fer jo mateixa a la meva entrada de 3 d'octubre sobre l'educació lenta (slow education). No fa falta dir que hi estic totalment d'acord, perquè crec que la informació l'hem de poder reflexionar, digerir i replatejar perquè aquesta sigui profitosa, però sincerament no sembla que ni l'educació ni altres facetes de la vida vagin en aquesta direcció.

Com aplicam les competències?

Aquesta és la gran pregunta que em va quedar sense contestació a la meva darrera entrada i una vegada he pogut avançar en la lectura del nostre “amic” Zabala crec haver arribat a algunes conclusions interessants.

Abans d’això he de confessar que esperava trobar-me una espècie de recepta on s’expliqués fil per randa com ho hem de fer per ensenyar competències i és per aquest motiu que vaig sentir una decepció inicial que poc a poc ha anat reconduint-se cap a una millor comprensió en el que volen dir les competències en educació.

En relació a les característiques essencials sobre l’ensenyament de les competències subscrites per Zabala (Idea clave 7) podem calificar aquest aprenentatge com aquell basat en el constructivisme, la contextualització, el pensament complex, procediments clars i metodologies variades.

Ens detendrem en primer lloc en el pensament complex, que té el seu origen en el sociòleg i filòsof Edgar Morin  quan al 1996 la UNESCO li va encarregar un informe que d’alguna manera anticipava els reptes intel.lectuals als quals ens hauríem d’enfrontar per a la sostenibilitat futura. Segons Morin, els tres principals reptes es fonamenten en(1):

1) Repte cultural: superar el pensament segmentat; saber analitzar i sintetitzar per conèixer i comprendre; i fomentar un pensament integrat.

2) Sociològic: saber afrontar la profunda complexitat de la realitat i consolidar un pensament complexe; i produir coneixement.

3) Cívic: enfortir les capacitats de percepció global, responabilitat i solidaritat; desenvolupar una democràcia cognitiva i construir una ciutadania planetaria.

No és això doncs, en el qué es basen les competències que es volen ensenyar des de l’escola? Però el repte més gran que jo hi veig és que el professorat ha d'estar entrenat per saber utilitzar aquest pensament complex per després poder-lo ensenyar.

Recordant el símil de la truita del video de Zabala, veig que no es tracta de posar-hi més ingredients, sinó de que els coneixements, actituds, recursos i procediments es facin de la forma adequada. És a dir, del que estem parlant és d’un canvi en la metodologia que es tradueixi en: tenir els coneixements i els ingredients bàsics per fer la truita, saber enfrontar-se i solucionar qualsevol fet inesperat mentre la fas, saber quina és la que més li agrada a cada un dels comensals per adequar-la al seu gust,.... i tot això amb una actitud possitiva.

#edubateMA Les competencies no són una matèria més, sinó que s'apliquen a cada una de les assignatures

Una foto publicada por @cramisroig el Nov 11, 2014 at 12:24 PST

En relació a aquestes actituds estic completament d'acord amb el que ens diu Zabala: “per ensenyar actituds, el professorat haurà de convertir-se en un model coherent per l’alumnat”. El docent no pot ensenyar a l’alumnat a no cridar si ell crida més, o a ser solidari, equitatiu o democràtic, si ell no ho és (al menys davant els alumnes). Com ja comentava a la meva entrada del 12/10/14  , el que té valor educatiu es donar exemple en el respecte al mediambient i treballar-ho de forma sistemàtica i transversal, no que un dia a l’any es celebri una diada o que li expliquem (només) com es recicla als alumnes.

Aquest canvi de metodologia és el que ens demana que, a part de les classes expositives  també haurem d’utilitzar els equips cooperatius, els treballs per projectes, les agrupacions flexibles, per tal que hi hagi varietat amb l’objectiu d’arribar a un aprenentatge significatiu i on es treballin les competències bàsiques que pretenem que els alumnes assoleixin.

(1) Murga-Menoyo, MªA (2013): Desarrollo Sostenible. Problemáticas, agentes y estrategias. Madrid: MacGraw Hill / UNED.

Les competències han vingut per quedar-se

Així de contundent es la frase que molts de pedagogs i doctors en educació espanyols repeteixen des de que la Llei orgánica 2/2006, de 3 de maig, la va introduir com a un dels elements bàsics per a l’educació obligatòria.

I per què es queden? Doncs perquè aquesta vegada no es tracta d’una altra de les enèssimes modificacions en les lleis d’educació que ens acompanyen cada cert temps, sobretot quan canvia el color polític de qui ens governa. No, perquè de ser així, el concepte de comptències bàsiques ja s’hauria fet fora de la nova LOMCE, encara en procés d’implantació.

Aquesta “obstinació” no és més que l’aplicació de les conclusions d’organismes internacionals (OCDE i Comissió Europea) així com de l’avaluació dels Informes PISA  realitzats als alumnes, on s’arriba a la conclusió que l’aprenentatge de competències bàsiques  és un bon mitjà per millorar la qualitat i l’equitat en el sistema educatiu.

L’educació així entesa no es una matèria nova, sinó una forma d’ensenyament-aprenentage diferent.

Però, què entenem per competències bàsiques? (o competències clau, com les anomena la Comissió europea ), doncs ja que estem analitzant-les des del que ens diu Zabala en el seu llibre, deixem que sigui ell qui ens il.lustri: 

Com podem apreciar, la definició de competència ve de la mà del que ja ens comentava l’Informe Delors al 1996: saber, saber ser i saber fer, com a requisits per educar en la integritat de la persona i que la societat pugui adreçar-se cap als ideals de Pau, Llibertat i Justícia social.

Encara que actualment coneixem molts de recursos per treballar les competències a l’aula, pot ser que no tothom les entengui de la mateixa manera, i així, com sabem si estem treballant correctament?. El Dr. José Moya ens ilustra sobre aquesta possiblitat, entre d’altres idees que poden resultar més o menys questionables: 

Una de les problemàtiques de l’aplicació en les competències, tal com comenta en Zabala, pot resultar de la falsa dicotomia entre escola activa i escola tradicional. És cert que existeix un fals activisme en el que alguns docents s’escuden per deixar totalment de banda quasevol transmissió de contingut, memorització o disciplina, encara que per sort, poc a poc aquesta diferenciació es fa més difusa.

Seguint amb el que ens diu Zabala: “Para proceder a esta nueva caracterización de las competencias (...) de acuerdo con las ideas de las que disponemos sobre cuál debe ser el tipo de persona ideal y la sociedad que pretendemos...” El meu dubte és si realment ens posaríem d’acord com a societat, en com ha de ser aquesta persona ideal.

I com es plasma aquesta eduació per competències en el currículum per a ser aplicada en la pràctica diària? Per a mi aquesta es la GRAN PREGUNTA. 
Si tenim en compte les conclusions del document del Ministeri d’Educació “Reflexión sobre las competencias básicas y su relación con el currículo”, podem llegir com es deixa en mans de la comunitat educativa el realitzar els canvis necessaris per tal de promoure i millorar l’enfoc competencial en l’ensenyança. 

Per tant, ja que ens ho deixa a les mans dels propis docents, haurem d’esperar unes setmanes més de curs, a fi de poder esbrinar-ho.

#edubateMA Les competències són la clau de l'educació integral

Una foto publicada por @cramisroig el Oct 10, 2014 at 3:30 PDT

El professor del S. XXI

Començaré amb una idea que em va captivar de l’escrit de 20/10/2012 del blog de Miguel Ángel Santos Guerra, "Ser docente I", on ens diu que una de les feines docents és la de formar aprenents crònics i autònoms.

No hi puc estar més d’acord. Jo crec fermament en la màxima que la persona s’ha de formar i preparar-se durant tota la seva vida, sigui quina sigui la seva tasca. A més, aquesta idea agafa més relleu en unes professions que en d’altres: no m’imagino un cirurgià que a una certa edat es negui a formar-se per aplicar les innovacions tecnològiques de la seva tasca diària. I doncs, com pot ser un bon professor algú que no s’aplica a ell mateix el que diu M.A. Santos de ser un aprenent crònic? I tots coneixem casos de professorat que no es recicla o que no es forma en altres àmbits, més enllà de la seva pròpia matèria. Pot ser la formació que s’ofereix al professorat no correspon a allò més adient, ja que com diu Jaume Carbonell a “Una educación para mañana” (Octaedro – 2008, pag.119): “la mejor formación es la que parte de las necesidades del centro y se realiza en el mismo centro con la implicación de todo el equipo docente”. Així doncs, el centre de formació del professorat s’hauria de plantejar si realment la formació que ofereix respon a aquestes necessitats.

També hauríem de tenir en compte el fet que el professorat no es vulgui formar. En aquest cas crec que l’Administració hauria d’oferir recursos, alternatives o iniciatives per assolir la formació integral del seu professorat. La gran pregunta és com? Aquesta qüestió sens dubte hauria de ser àmpliament discutida, però crec que és un tema indispensable i que no s’ha abordat mai en profunditat.

Des de la meva perspectiva, el professorat del S.XXI ha de ser nou-renaixentista, amb una cultura general extensa, una gran capacitat pedagògica i sobretot amb vocació innovadora. En referència a aquesta característica innovadora, hem de pensar en un docent en xarxa, actualitzat amb les eines tecnològiques i de coneixement i amb un rol principal de curador de continguts (content curator), i no només d’instructor. És a dir, guiam a l’alumne perquè destrii les matèries adequades al seu estudi, no ens dedicam només a impartir-les o a informar què han de llegir/estudiar. Amb aquesta tasca, tal com ens comenta Siemens (Teacher’s role, 2010), es recondueix la informació caòtica i ambigua de les xarxes de la informació, amplificant aquells que ens interessen en el nostre rol docent.

D’aquesta forma podem arribar a mantenir uns debats molt interessants amb els estudiants, seguint la metodologia dels diàlegs socràctics de l'antiguitat. Així doncs, tal com vaig avançar a la meva entrada de data 12/10/2014 s’ha de tornar a mirar enrere per aprendre “noves” metodologies, això sí, actualitzades tecnològicament al segle que vivim.

Font: www.flickr.com (llicència Creative Commons)

El rol del professorat es fa més complexe: coneixement, amor, cultura, practicitat, innovació crítica, compromís polític i social, coherència, formació permanent, cooperació, xarxes...

(Jaume Carbonell - "Una educación para mañana". Octaedro. 2008)

Una altra frase que m’ha fet reflexionar de l’escrit de M. Ángel Santos abans esmentat, és que el docent te la capacitat de compartir generosament els seus coneixements. Només hem de comprovar la gran quantitat d’articles de pedagogia que hi ha a les xarxes, no passa el mateix per exemple amb els articles científics. Doncs bé, això afegit a la formació rebuda, “tradicional” i individualitzadora, és un dels meus reptes com a futur docent: compartir el coneixement, ja que només així tots anirem cap a una mateixa direcció.

Idea clau 1 i 4 - L'educació en competències

En aquests capítols l’autor ens fa un repàs de com hem arribat a la necessitat de l’educació en competències, en detriment de la sola transferència de coneixements i de l’aprenentatge merament memorístic.

Se’ns parla de la necessitat d’accions formatives per donar resposta als problemes de la vida i de necessària i radical transformació del sistema escolar, actualment propedèutic i selectiu, cap a un sistema de formació integral de les persones.

L’autor indaga sobre la responsabilitat compartida entre escola i família, del desenvolupament de l’alumne´, aproximant-se així a la concepció defensada pel filòsof i expert en educació José Antonio Marina. Per a ell l’educació és cosa de tots - “para educar a un niño hace falta la tribu entera”.

 

Però al mateix temps, l’autor ens deixa anar un grapat interrogants que per a mi són bàsics per entendre un dels problemes principals a que s’enfronta la nostra escola avui dia: Quina és la part de responsabilitat que ha d’assumir cadascuna de les parts? Encara que la resposta sembli fàcil, segurament no ens posaríem d’acord. 

 

 Pel sociòleg Salvador Cardús "no pot ser que l’escola hagi de ser la mediadora de programes de propaganda ideològica” (parlant de la multiculturalitat, de la pau...). Clar que podem pensar que aquestes no són ideologies, sinò els trets bàsics per a una bona convivència. Però, d’altra banda, jo personalment estaria totalment d’acord en que, així com també Cardús pensa, aquestes accions específiques a les escoles serveixen de ben poc (el dia de la pau, el dia del mediambient).

Què té més valor educatiu, que un dia a l’any es recordi el que passa quan no reciclem o que cada dia se’ns doni exemple i se’ns eduqui en el respecte al mediambient?

 

Cargando

Ver en Instagram

Encara que estic d’acord en les propostes de l’autor, que trobo molt encertades, també m’agradaria matissar algunes idees o conceptes que al menys per a mi són importants:

-        Aquesta visió altament utilitarista de l’educació la veig un poc coixa. Hi ha matèries que fins que no les madures o no les necessites no en veus la utilitat real (o potser no la trobaràs mai) però no crec que siguin un estorb en el cervell (saber per saber). I parlo de qüestions filosòfiques, sociològiques, històriques o inclús literàries per a algú de ciències com jo.

-        I per acabar, no vull deixar passar l'oportunitat de mostrar el meu petit rebuig al concepte d’“ensenyament tradicional” utilitzat pel propi autor i en molts contextos educatius. Per què sempre feim servir aquest concepte com a idea de l’escola franquista? Ningú se’n recorda que abans hi va haver uns mestres i una escola durant la Segona República que en molts aspectes estava més avançada que l’actual? I encara més enrera, què em dieu del llegat educatiu que ens varen deixar Sòcrates, Plató o Aristòtil?

Crec que a vegades per avançar hem d’anar enrera i no endavant.

Les expectatives

Com a professor vull... on PhotoPeach

Per començar...

Dintre de l'àmbit educatiu sembla ser que hi ha un cert consens, seguint les idees de la psicologia cognitiva, que l'aprenentatge de l'alumnat ha de ser predominantment significatiu, en detriment de l'exclusivament memorìstic. 

L'aprenentatge significatiu doncs, es basa en aprendre partint d'allò que ja es sap. Només aquesta premisa ja em provoca serioros dubtes sobre l'ensenayança actual: per què a tots els alumnes sel's hi explica el mateix i de la mateixa manera si es suposa que tots ells parteixen d'entorns personals i culturals diferents? Crec que si les TIC constitueixen un recurs més per evitar aquest uniformisme pedagògic, benvingudes siguin!

Fuente: flickr Creative Commons

 Ara bé, tots sabem que les tecnologies canvien massa depressa per poder-les assumir totes... quan creiem dominar un recurs ja n'han sortit una dotzena més. I si aquesta velocitat ens provoca més angoixa que efectivitat? Ja hi ha veus que parlen de la necessitat de l'"educació lenta" en referència al moviment slow que va començar dintre dels moviments ecologistes i en pro de la sostenibilitat. Després d'aprendre tots aquests recursos, tenim temps de reflexionar sobre el què hem après o més important encara, si l'eina realment ens feia falta? O simplement anam acumulant experiències teconològiques sense que això suposi un aprenentatge significatiu? 

I no vull passar l'ocasió de mencionar el gran problema ambiental que suposa aquesta vertiginosa febre de tecnologia actual... que no és poca cosa.

Amb això no vull dir que l'ús de la teconologia no suposi un magnífic recurs educatiu, però crec que a vegades sen's oblida que les metodologies més bàsiques també funcionen.