Ara va de webs i blogs...

M’ha semblat del tot imprescindible aquest exercici de recollir les pàgines web i blogs que a mi em semblaven interessants o útils. El fet és que, encara que no n’era conscient fins ara, molts dels recursos, eines, idees, reflexions que havia utilitzat durant aquest curs les havia sostret moltes vegades d’aquests tipus d’enllaços. Ara “només” he hagut de fer la feina de recopilar-los de nou, ja que el fet de ser tan desordenada com jo implica que els tens molt dispersos.... la providència em conservi la memòria, que encara em funciona, perquè sinó, no sabria on trobar-ho.

Doncs bé, aquesta feina de recopilació m’ha suposat una bona oportunitat per organitzar-me, perquè ara només he d’anar als enllaços directament des del meu blog, en comptes d’anar voltant per la gran xarxa de carpetes, notes, words, agendes.... del meu ordinador. 

He construït la meva caixa de ferramentes.

#edubateMA Un bona selecció de recursos és com una bona caixa d'eines

Una foto publicada por @cramisroig el 9 de Feb de 2015 a la(s) 3:46 PST

En la meva tria he intentat reflexionar sobre si aquests enllaços eren útils pel que jo necessitava: reflexions de personatges que segueixo en twitter del món educatiu i que crec que tenen aportacions valuoses; blogs i webs amb recursos que m’han agradat per la seva innovació o per la utilització de diferents metodologies, pàgines amb professors col·laboradors, que enriqueixen les experiències de l’aprenentatge en xarxa, webs institucionals i informatives, per poder estar actualitzada sobre temes més burocràtics o legals... Aquestes han sigut, en resum, les meves raons per triar els enllaços que es poden consultar al marge d’aquest blog, encara que podria donar raons més específiques per a cada una d’elles.

A través d’aquesta xarxa, he pogut imaginar la gran repercussió de qualsevol dels comentaris, eines o metodologies emprades, ja que un blog en duu a un altre i aquest a 10 més i aquests a la vegada, et redireccionen cap a links i webs interessants.... vaja, que com ja dèiem a l’entrada de data 23/10/2014 i en paraules de M.Ángel Santos, “el docent té la capacitat de compartir generosament els seus coneixements” i això fa que les noves tecnologies ens donin l’oportunitat de treballar cooperativament. D’aquesta manera es crea, comparteix i matissa el coneixement, donant-li valor.

 www.flickr.com (Creative Commons)

L'hora dels O.E.R.

Abans de llegir qualsevol cosa relacionada amb els materials educatius en obert, vaig haver de decidir quin tipus de llicència era l’adient al meu blog:

De totes aquestes, vaig triar la segona “Reconeixement – No comercial (by-nc)”, per què?

Doncs perquè el primer que vaig pensar és que la meva “obra”, per així dir-ho, no tenia la qualitat necessària perquè li interessés a ningú, fora de la raó extrictament acadèmica per la qual es va crear. Però després, supòs que per un atac incontrolable de vanitat, vaig creure prudent que allò que jo creava no fos utilitzat per algú amb prou capacitat per treure-hi profit econòmic.

Be, he de reconèixer que les meves raons per triar aquesta llicència, al menys en un primer moment, no varen ser gens altruistes.

I una vegada em vaig posar a investigar sobre què és això dels Open Education Resources (OER), vaig adonar-me’n de les dues vessants que s’inclouen dintre del material “en obert”:

-        Per una part, la democratització de l’educació, ja que arriba a tothom que tingui un dispositiu electrònic i connexió d’internet al seu abast. Es tracta d’una educació massiva, oberta i, en principi, gratuïta.

-        Per una altra, el que podem fer amb tota aquesta informació al nostre abast, que d’alguna manera es controla a través de les citades llicències.

Com diu la UNESCO, “Els recursos educatius de lliure accés proporcionen una oportunitat estratègica per a la millorar la qualitat de l’educació i per facilitar el diàleg sobre polítiques, l’intercanvi de coneixements i l’augment de capacitats”.

Encara que també es reconeix la necessitat que aquesta educació oberta sigui de qualitat, cosa que actualment està molt qüestionada, com hem pogut llegir al blog de Jordi Adell, en la seva entrada de 5/12/14.

Però, encara i així, resulta que també hi ha molts materials i recursos educatius oberts que he pogut comprovar que no els n’hi falta de qualitat, com per exemple el cursos oberts de Yale, del MIT... i més a prop, tenim la web Open Education Europa, on a més podem constatar que l’Estat espanyol lidera el nº 1 d’Europa, en número de MOOCs publicats.

#edubateMA L'accés universal de l'educació és essencial pel desenvolupament integral de la societat.

Una foto publicada por @cramisroig el 1 de Feb de 2015 a la(s) 12:52 PST

 

Doncs bé, finalment he arribat a la convicció que el coneixement ha de ser un bé d’interés general, que a més cumpleix un paper social importantíssim. Per això he estat a punt de canviar la llicència d’aquest blog per un altre encara més oberta, per si a algú realment li pot interessar allò que hi poso.... però abans he tornat al blog d’Adell i he vist seva llicència (CC BY-NC-SA), i m’ha tornat a donar un atac de vanitat: I si alguna vegada dic alguna cosa que realment val la pena?.... I ho he tornat a deixar com estava.

No es sap mai... potser la torni a canviar....

Quin és el meu PLE?

L’entorn personal d’aprenentatge (PLE: Personal Learning Environment) no és cap novetat, però el que sí ha canviat i molt és la potencialitat actual d’aquest aprenentatge, passant d’un entorn proper i personal a un altre universal i virtual. Si pensem amb d’allò que vull mostrar o ensenyar, segurament arribarem a la conclusió irrefutable que aquest darrer PLE és més enriquidor, no només per l’abast immens de la informació, sinó també per les enormes possibilitats que se’ns presenten: fer recerca, compartir, contrastar, opinar, col•laborar.... i tot això de forma gaire be instantània. 

Això sí, només espero que tota aquesta xarxa virtual no substitueixi algun dia a la trobada humana, a les converses polítiques de sobretaula, a les xerrades informals davant d'un cafè, a la ponència d’algun entès en la matèria, als consells d’un vell savi... pot ser és perquè no soc una “nadiua digital”, com diria en Presky, però de tant en tant em falta substituir tanta tecnologia per calidesa humana. 

Dit això, segueixo pensant que les possibilitats actuals d’ensenyament-aprenentatge són immenses i no podem deixar-les de costat. Com ja vaig comentar a la meva entrada de 23/10/14, el docent del S.XXI ha d’estar en xarxa, actualitzat amb les eines tecnològiques i de coneixement. Com molt bé es diu al següent vídeo, el professor ha d’estar al corrent de les tecnologies de la informació i la seva utilització en el procés d’ensenyament, però no de qualsevol manera, sinó de forma crítica. I per això, per poder ser crític, cal conèixer les eines de les que disposem per saber si ens van be aplicar-les. 

Quan vaig pensar com representaria el meu PLE, vaig arribar a la conclusió que al món quasi bé tot gira al voltant d’un eix central, en base a unes forces que interactuen. És el cas, per exemple d’un àtom o dels planetes en el sistema solar. En el primer cas, els electrons orbiten al voltant del nucli i amb una força externa adequada, poden “saltar” d’un nivell a un altre i canviar o compartir aquest electró amb un altre àtom. Si nosaltres representem el nucli de tota la informació que ens envolta, veritat que aquesta la modifiquem, canviant-la de nivell, la compartim amb altres “àtoms” o simplement la rebem o la cedim? 

Abans de començar a interpretar el PLE estava convençuda que tendria seriosos problemes per trobar suficients recursos per posar-hi. Doncs la meva sorpresa ha sigut descobrir la gran xarxa d'eines que utilitzo, i molts més que he deixat pel camí, ja que potser els he utilitzat en algun moment però no en l'actualitat  .... Sembla que el cap i a la fi soc més digital del que jo mateixa em pensava.

I per acabar...

 Sembla que va ser ahir de la primera entrada al blog , on deixava anar les meves inquietuds davant la utilització que en feim de les tecnologies. Durant aquest temps, hem après a utilitzar algunes eines que són imprescindibles coneixer-les, per la quotidianitat del seu ús, i molt útils, però que tal vegada no totes són necessàriament aplicables a la metodologia docent. I com molt acertadament diu Jordi Adell “lesTiC no fan ni bo ni dolent a un docent”.

Doncs han passat moltes coses des de llavors... i hem tingut moltes setmanes per llegir, contrastar, fer recerca i sobretot reflexionar. Encara que m’ha semblat una mica faixuc i contra-rellotge, he de dir que també m’ha ajudat a ordenar les idees que tenia al cap de forma més o menys desordenada:

• He après el significat real d’ensenyar per competències, canviant la meva opinió inicial de que és la família exclusivament la que hauria de fer-se càrrec d’algunes facetes educatives, com per exemple l’educació emocional. Si als centres educatius no donam eines per adquirir habilitats intra i interpersonals, per exemple, serà més difícil que s’assoleixin les competències d’autonomia, iniciativa, aprendre a aprendre i les habilitats socials i ciutadanes. 
• He pogut comprovar que hi ha altres maneres d’avaluar.
• He sopesat la utilització de les eines tecnològiques que em poden ser útils per a l’ús docent, visualitzant-me en la utilització dins d'un aula, d’algunes de les eines apreses. 
• He pogut comprovar com les meves tècniques “intuitives” d’ensenyament, s’acosten bastant a les metodologies apreses. Però ara se’m presenta un altre repte: la d'adequar-les a les característiques pròpies del nou context: adolescents en comptes d’adults, el formulisme d'enquadrar-ho dintre d’un currículum establert, ajustar les activitats d’aula en el poc temps que disposem per sessió...

La Senda cap a l'Aprenentatge on PhotoPeach

I per acabar, però no per això menys important, sinó tot al contrari, he tingut l’oportunitat de conèixer personatges del món docent que m’han aportat molta llum sobre els temes educatius tractats. En especial Neus Sanmartí i Jordi Adell.

En relació a aquest darrer, vaig tenir el plaer de poder assistir, el passat 28 de novembre, a una conferència que va donar a Eivissa. Vaig quedar impressionada, bàsicament per dos coses:

• La seva personalitat. És proper per naturalesa i no una impostura, la qual cosa fa que els seus arguments arribin directament al oient.
• La seva professionalitat. Encara que estem parlant d’un Doctor en Educació, a part d’altres càrrecs dintre de la innovació tecnològica no menys importants, segueix fent de professor. I això li dóna una credibilitat afegida, ja que no només parla des de la pura teoria. A més, les seves exposicions, plenes d’exemples reals, donen un valor afegit a tot allò que diu.

He de confessar que, encara que l’havia vist en algun vídeo i l’havia llegit anteriorment en alguna que altra entrevista, en aquesta conferència m’esperava una espècie d'apol·logia de les TiC. En canvi, em va sorprendre gratament la seva defensa serena d’algunes eines, però sense oblidar la priorització que cal fer de l’ensenyament: la pedagogia.

El futur queda en les nostres mans...

Twitter i Instagram - abans i després.

He de dir que abans d’aquesta experiència no havia tingut un interès especial pel twitter, més enllà de poder observar el que diuen o pensen els demés o de fer algun comentari esporàdic a alguns debats de programes de televisió, que em semblaven interessants.

En relació a l’Instagram, es pot dir que a part de conèixer el nom, no en tenia gaire informació més. La meva idea era que es tractava d’una eina utilitzada per joves i adolescents per donar exposició pública a tot el què fan, igual que twenty o facebook però utilitzant només imatges.

Bé, aquestes eren les meves impressions inicials abans de l’experiència d’haver d’utilitzar-los per aquesta assignatura. És clar que les meves idees s’han anat polint i modificant durant aquestes setmanes, però el que no ha variat en la meva visió és l’ús particular d’aquestes eines.  Personalment no hi veig cap avantatge o interès en exposar la meva vida personal, ni en idees ni en imatges i a més tinc massa respecte o desinterès, depenent de com s’entengui, per les intimitats dels altres que no són els meus amics o familiars més propers. I aquesta informació ja intento obtenir-la personalment o al menys a través del telèfon.

Una altra cosa és a nivell professional. Aquí sí que es pot dir que he canviat substancialment el punt de vista, encara que m’he sentit massa pressionada en les activitats establertes a causa principalment de la meva manera de fer o de ser. He pogut comprovar que s’enriqueix molt l’aprenentatge de qualsevol matèria que m’interessi i això té un gran valor: les teves recerques són molt més efectives i variades, llegeixes altres punts de vista i aportes a les teves pròpies les que et semblen adequades… A més, també resulta molt interessant el poder realitzar un seguiment de les personalitats professionals que admires o penses que aporten valor al teu aprenentarge professional. Però aquí torno a ser crítica: si és un bon professional, estaré encantada de fer-li el seguiment, però algunes vegades es mesclen també comentaris dels seus què fers habituals i personals que senzillament no m’interessen.

 

 Font: propia a través de https://magic.piktochart.com

 I tornant al que havia comentat abans, per què m’he sentit pressionada per les aportacions de twitter? Doncs perquè sóc massa reflexiva per fer aportacions ràpides com demana una eina com aquesta, em penso massa les coses abans de fer-les.  Per redactar un tweet he de considerar que allò que poso o que retwittejo és prou interessant per posar-ho. Això significa llegir bé el que vas a posar, comprovar la fiabilitat del què dius o de la font que fas servir, buscar idees semblants que aportin visions diferents, ... tot això es impossible, perquè sinó no seria tan immediat com es suposa que ha de ser aquesta eina.

Respecte a Instagram, sincerament esperava alguna cosa més que un simple recull de fotografies. Encara i així, pot ser molt interessant per utilitzar-la amb els alumnes, ja que incorpora la part creativa d’un treball o matèria.

M’imagino una activitat en la que Instagram pot ser molt útil: el fet que els alumnes puguin fer fotos-denúncia. coses que veuen a la seva ciutat i que volem  canviar (com la brutícia dels carrers, per exemple), penjar-les a Instagram amb un hashtag  determinat i adjuntar-lo a un mail de queixa realitzat pels propis estudiants. Amb aquest petit exercici es treballen una diversitat de competències bàsiques, quasi sense adonar-nos: la competència artística, la digital, la social i ciutadana i la lingüística. D’aquesta manera, l’alumne treballaria la intervenció ciutadana en la gestió municipal i per tant, la democratització de la política, tan escasa avui en dia.

En resum, a nivell educatiu considero que aquestes dos eines poden ser molt útils, igual que moltes altres que utilitzo més habitualment, com el Google Drive per treballs cooperatius, però cadascuna en el seu context.

I en relació al nostre rol de professors, seguint amb la premisa comentada a la meva entrada de 23/10/14 (El professor del S.XXI) tenim l’obligació de realitzar una formació continua, sinó com volem desenvolupar la competència digital dels alumnes si nosaltres no en sabem? I el més important, com volem ensenyar des del què els és pròxim als adolescents si no ens interessam per les eines que ells utilitzen?

 Notícia 8/10/2014 - MundoFox:

 Un informe publicado este miércoles por el banco de inversiones Piper Jaffray, reveló que los adolescentes usan más Instagram y Twitter que Facebook.

El informe que tomó los resultados de la encuesta realizada a 7.200 jóvenes entre los 13 y 19 años de edad, indica que el 45% de los encuestados utilizan Facebook de manera habitual, mientras que los jóvenes que aceptaron usar Twitter representan el 59% y los de Instagram el 76%.

 Font: http://www.noticiasmundofox.com/noticias/informe-revela-que-los-adolescentes-usan-mas-instagram-y-twitter-que-facebook-18004

"Si no canvia l'avaluació, no canvia res"

En Zabala ens il.lustra, en el seu darrer capítol sobre l'avaluació de competències. Després del procés recorregut durant aquestes darreres setmanes crec que he arribat a comprendre realment el què hem d'ensenyar i a aclarir finalment el que vol dir competència en tota la seva complexitat. Després d'això ja només hem quedava el què per mi era el més difícil de tot: com avaluam tot això?

Encara que Zabala ens ho descriu àmpliament en el seu capìtol, no deixa de ser una teorització més, he hagut d'arribar a la visualització de la conferència impartida per Neus Sanmartí, per entendre-ho completament. He de dir que abans d'això tenia les meves reticències, tal vegada perquè les experiències personals envers l'avaluació en comptències no han estat del tot clarificadores, sinó més bé plenes d'interrogants que fins ara no se m'han revelat totalment.

Segurament encara hem falta molt per poder saber concretitzar els pensaments teòrics de Zabala, en canvi en els exemples de Sanmartí quasi totes les meves incògnites queden diluïdes, per la claretat de les seves explicacions i sobretot per la quantitat d'exemples reals que ens dóna.

Voldria resumir el què ara per mi és l'avaluació:

- És un procés continu, amb feed back entre professor i alumnes perquè aquests siguin  conscients del seu procés d'arprenentatge.

- És un procés d'ensenyament-aprenentatge, no una simple qualificació del conceptes apresos. I com a procés no té caràcter finalista.

- S'ha d'avaluar contextualitzant el què es demana, donant les dades que siguin necessàries i que es puguin trobar fàcilment a una cerca per internet o a la biblioteca, s'ha de relacionar conceptes, hem de poder presentar-los reptes que els facin pensar, que no consisteixin en respostes evidents copiades literalement del que han memoritzat.

- L'alumne ha der ser capaç d'autoavaluar-se, enriquint així la seva autonomia i reflexió.

#edubateMA L'avaluació tradicional no contempla l'aprenentatge per competències

Una foto publicada por @cramisroig on Nov 11, 2014 at 4:54 PST

A més, per mi és molt important no oblidar-se del que comenta Sanmartí al video citat: "Els alumnes són imitadors nostros. Som un model per a ells"

El tema de l'avaluació per mi ha sigut una gran descoberta. L'explicació és que en la meva poca experiència docent amb adults, sense saber-ho i de forma intuitiva, ja utilitzava moltes eines de les que hem vist durant aquests dies. Me n'he anat adonant, amb alegria, que aquestes són les adequades per ensenyar competències. I dic que me n'alegro perquè a mi se'm faria molt més difícil i faixuc, per no dir avorridissim donar classe de la forma "tradicional". Doncs bé, ara a més ja tenc més eines per poder endintrar-me en la següent etapa, l'avaluació.

Dit això, no obstant, em sorgeixen noves incògnites:

- Una d'elles és en referència a la frase que pronuncia Sanmartí i dóna títol a aquesta entrada: "Si no canvia l'avaluació, no canvia res" que té a vora també amb la utilització d'una rúbrica consensuada i que sigui utilitzada per la majoria del professorat. Pel poc que conec als centres educatius, això em sona quasi bé a il.lusió, sinó és que algun estract superior ho ordenés.

- Una altra és la defensa que fa la Neus Sanmartí i vaig fer jo mateixa a la meva entrada de 3 d'octubre sobre l'educació lenta (slow education). No fa falta dir que hi estic totalment d'acord, perquè crec que la informació l'hem de poder reflexionar, digerir i replatejar perquè aquesta sigui profitosa, però sincerament no sembla que ni l'educació ni altres facetes de la vida vagin en aquesta direcció.

Com aplicam les competències?

Aquesta és la gran pregunta que em va quedar sense contestació a la meva darrera entrada i una vegada he pogut avançar en la lectura del nostre “amic” Zabala crec haver arribat a algunes conclusions interessants.

Abans d’això he de confessar que esperava trobar-me una espècie de recepta on s’expliqués fil per randa com ho hem de fer per ensenyar competències i és per aquest motiu que vaig sentir una decepció inicial que poc a poc ha anat reconduint-se cap a una millor comprensió en el que volen dir les competències en educació.

En relació a les característiques essencials sobre l’ensenyament de les competències subscrites per Zabala (Idea clave 7) podem calificar aquest aprenentatge com aquell basat en el constructivisme, la contextualització, el pensament complex, procediments clars i metodologies variades.

Ens detendrem en primer lloc en el pensament complex, que té el seu origen en el sociòleg i filòsof Edgar Morin  quan al 1996 la UNESCO li va encarregar un informe que d’alguna manera anticipava els reptes intel.lectuals als quals ens hauríem d’enfrontar per a la sostenibilitat futura. Segons Morin, els tres principals reptes es fonamenten en(1):

1) Repte cultural: superar el pensament segmentat; saber analitzar i sintetitzar per conèixer i comprendre; i fomentar un pensament integrat.

2) Sociològic: saber afrontar la profunda complexitat de la realitat i consolidar un pensament complexe; i produir coneixement.

3) Cívic: enfortir les capacitats de percepció global, responabilitat i solidaritat; desenvolupar una democràcia cognitiva i construir una ciutadania planetaria.

No és això doncs, en el qué es basen les competències que es volen ensenyar des de l’escola? Però el repte més gran que jo hi veig és que el professorat ha d'estar entrenat per saber utilitzar aquest pensament complex per després poder-lo ensenyar.

Recordant el símil de la truita del video de Zabala, veig que no es tracta de posar-hi més ingredients, sinó de que els coneixements, actituds, recursos i procediments es facin de la forma adequada. És a dir, del que estem parlant és d’un canvi en la metodologia que es tradueixi en: tenir els coneixements i els ingredients bàsics per fer la truita, saber enfrontar-se i solucionar qualsevol fet inesperat mentre la fas, saber quina és la que més li agrada a cada un dels comensals per adequar-la al seu gust,.... i tot això amb una actitud possitiva.

#edubateMA Les competencies no són una matèria més, sinó que s'apliquen a cada una de les assignatures

Una foto publicada por @cramisroig el Nov 11, 2014 at 12:24 PST

En relació a aquestes actituds estic completament d'acord amb el que ens diu Zabala: “per ensenyar actituds, el professorat haurà de convertir-se en un model coherent per l’alumnat”. El docent no pot ensenyar a l’alumnat a no cridar si ell crida més, o a ser solidari, equitatiu o democràtic, si ell no ho és (al menys davant els alumnes). Com ja comentava a la meva entrada del 12/10/14  , el que té valor educatiu es donar exemple en el respecte al mediambient i treballar-ho de forma sistemàtica i transversal, no que un dia a l’any es celebri una diada o que li expliquem (només) com es recicla als alumnes.

Aquest canvi de metodologia és el que ens demana que, a part de les classes expositives  també haurem d’utilitzar els equips cooperatius, els treballs per projectes, les agrupacions flexibles, per tal que hi hagi varietat amb l’objectiu d’arribar a un aprenentatge significatiu i on es treballin les competències bàsiques que pretenem que els alumnes assoleixin.

(1) Murga-Menoyo, MªA (2013): Desarrollo Sostenible. Problemáticas, agentes y estrategias. Madrid: MacGraw Hill / UNED.