Twitter i Instagram - abans i després.

He de dir que abans d’aquesta experiència no havia tingut un interès especial pel twitter, més enllà de poder observar el que diuen o pensen els demés o de fer algun comentari esporàdic a alguns debats de programes de televisió, que em semblaven interessants.

En relació a l’Instagram, es pot dir que a part de conèixer el nom, no en tenia gaire informació més. La meva idea era que es tractava d’una eina utilitzada per joves i adolescents per donar exposició pública a tot el què fan, igual que twenty o facebook però utilitzant només imatges.

Bé, aquestes eren les meves impressions inicials abans de l’experiència d’haver d’utilitzar-los per aquesta assignatura. És clar que les meves idees s’han anat polint i modificant durant aquestes setmanes, però el que no ha variat en la meva visió és l’ús particular d’aquestes eines.  Personalment no hi veig cap avantatge o interès en exposar la meva vida personal, ni en idees ni en imatges i a més tinc massa respecte o desinterès, depenent de com s’entengui, per les intimitats dels altres que no són els meus amics o familiars més propers. I aquesta informació ja intento obtenir-la personalment o al menys a través del telèfon.

Una altra cosa és a nivell professional. Aquí sí que es pot dir que he canviat substancialment el punt de vista, encara que m’he sentit massa pressionada en les activitats establertes a causa principalment de la meva manera de fer o de ser. He pogut comprovar que s’enriqueix molt l’aprenentatge de qualsevol matèria que m’interessi i això té un gran valor: les teves recerques són molt més efectives i variades, llegeixes altres punts de vista i aportes a les teves pròpies les que et semblen adequades… A més, també resulta molt interessant el poder realitzar un seguiment de les personalitats professionals que admires o penses que aporten valor al teu aprenentarge professional. Però aquí torno a ser crítica: si és un bon professional, estaré encantada de fer-li el seguiment, però algunes vegades es mesclen també comentaris dels seus què fers habituals i personals que senzillament no m’interessen.

 

 Font: propia a través de https://magic.piktochart.com

 I tornant al que havia comentat abans, per què m’he sentit pressionada per les aportacions de twitter? Doncs perquè sóc massa reflexiva per fer aportacions ràpides com demana una eina com aquesta, em penso massa les coses abans de fer-les.  Per redactar un tweet he de considerar que allò que poso o que retwittejo és prou interessant per posar-ho. Això significa llegir bé el que vas a posar, comprovar la fiabilitat del què dius o de la font que fas servir, buscar idees semblants que aportin visions diferents, ... tot això es impossible, perquè sinó no seria tan immediat com es suposa que ha de ser aquesta eina.

Respecte a Instagram, sincerament esperava alguna cosa més que un simple recull de fotografies. Encara i així, pot ser molt interessant per utilitzar-la amb els alumnes, ja que incorpora la part creativa d’un treball o matèria.

M’imagino una activitat en la que Instagram pot ser molt útil: el fet que els alumnes puguin fer fotos-denúncia. coses que veuen a la seva ciutat i que volem  canviar (com la brutícia dels carrers, per exemple), penjar-les a Instagram amb un hashtag  determinat i adjuntar-lo a un mail de queixa realitzat pels propis estudiants. Amb aquest petit exercici es treballen una diversitat de competències bàsiques, quasi sense adonar-nos: la competència artística, la digital, la social i ciutadana i la lingüística. D’aquesta manera, l’alumne treballaria la intervenció ciutadana en la gestió municipal i per tant, la democratització de la política, tan escasa avui en dia.

En resum, a nivell educatiu considero que aquestes dos eines poden ser molt útils, igual que moltes altres que utilitzo més habitualment, com el Google Drive per treballs cooperatius, però cadascuna en el seu context.

I en relació al nostre rol de professors, seguint amb la premisa comentada a la meva entrada de 23/10/14 (El professor del S.XXI) tenim l’obligació de realitzar una formació continua, sinó com volem desenvolupar la competència digital dels alumnes si nosaltres no en sabem? I el més important, com volem ensenyar des del què els és pròxim als adolescents si no ens interessam per les eines que ells utilitzen?

 Notícia 8/10/2014 - MundoFox:

 Un informe publicado este miércoles por el banco de inversiones Piper Jaffray, reveló que los adolescentes usan más Instagram y Twitter que Facebook.

El informe que tomó los resultados de la encuesta realizada a 7.200 jóvenes entre los 13 y 19 años de edad, indica que el 45% de los encuestados utilizan Facebook de manera habitual, mientras que los jóvenes que aceptaron usar Twitter representan el 59% y los de Instagram el 76%.

 Font: http://www.noticiasmundofox.com/noticias/informe-revela-que-los-adolescentes-usan-mas-instagram-y-twitter-que-facebook-18004

"Si no canvia l'avaluació, no canvia res"

En Zabala ens il.lustra, en el seu darrer capítol sobre l'avaluació de competències. Després del procés recorregut durant aquestes darreres setmanes crec que he arribat a comprendre realment el què hem d'ensenyar i a aclarir finalment el que vol dir competència en tota la seva complexitat. Després d'això ja només hem quedava el què per mi era el més difícil de tot: com avaluam tot això?

Encara que Zabala ens ho descriu àmpliament en el seu capìtol, no deixa de ser una teorització més, he hagut d'arribar a la visualització de la conferència impartida per Neus Sanmartí, per entendre-ho completament. He de dir que abans d'això tenia les meves reticències, tal vegada perquè les experiències personals envers l'avaluació en comptències no han estat del tot clarificadores, sinó més bé plenes d'interrogants que fins ara no se m'han revelat totalment.

Segurament encara hem falta molt per poder saber concretitzar els pensaments teòrics de Zabala, en canvi en els exemples de Sanmartí quasi totes les meves incògnites queden diluïdes, per la claretat de les seves explicacions i sobretot per la quantitat d'exemples reals que ens dóna.

Voldria resumir el què ara per mi és l'avaluació:

- És un procés continu, amb feed back entre professor i alumnes perquè aquests siguin  conscients del seu procés d'arprenentatge.

- És un procés d'ensenyament-aprenentatge, no una simple qualificació del conceptes apresos. I com a procés no té caràcter finalista.

- S'ha d'avaluar contextualitzant el què es demana, donant les dades que siguin necessàries i que es puguin trobar fàcilment a una cerca per internet o a la biblioteca, s'ha de relacionar conceptes, hem de poder presentar-los reptes que els facin pensar, que no consisteixin en respostes evidents copiades literalement del que han memoritzat.

- L'alumne ha der ser capaç d'autoavaluar-se, enriquint així la seva autonomia i reflexió.

#edubateMA L'avaluació tradicional no contempla l'aprenentatge per competències

Una foto publicada por @cramisroig on Nov 11, 2014 at 4:54 PST

A més, per mi és molt important no oblidar-se del que comenta Sanmartí al video citat: "Els alumnes són imitadors nostros. Som un model per a ells"

El tema de l'avaluació per mi ha sigut una gran descoberta. L'explicació és que en la meva poca experiència docent amb adults, sense saber-ho i de forma intuitiva, ja utilitzava moltes eines de les que hem vist durant aquests dies. Me n'he anat adonant, amb alegria, que aquestes són les adequades per ensenyar competències. I dic que me n'alegro perquè a mi se'm faria molt més difícil i faixuc, per no dir avorridissim donar classe de la forma "tradicional". Doncs bé, ara a més ja tenc més eines per poder endintrar-me en la següent etapa, l'avaluació.

Dit això, no obstant, em sorgeixen noves incògnites:

- Una d'elles és en referència a la frase que pronuncia Sanmartí i dóna títol a aquesta entrada: "Si no canvia l'avaluació, no canvia res" que té a vora també amb la utilització d'una rúbrica consensuada i que sigui utilitzada per la majoria del professorat. Pel poc que conec als centres educatius, això em sona quasi bé a il.lusió, sinó és que algun estract superior ho ordenés.

- Una altra és la defensa que fa la Neus Sanmartí i vaig fer jo mateixa a la meva entrada de 3 d'octubre sobre l'educació lenta (slow education). No fa falta dir que hi estic totalment d'acord, perquè crec que la informació l'hem de poder reflexionar, digerir i replatejar perquè aquesta sigui profitosa, però sincerament no sembla que ni l'educació ni altres facetes de la vida vagin en aquesta direcció.

Com aplicam les competències?

Aquesta és la gran pregunta que em va quedar sense contestació a la meva darrera entrada i una vegada he pogut avançar en la lectura del nostre “amic” Zabala crec haver arribat a algunes conclusions interessants.

Abans d’això he de confessar que esperava trobar-me una espècie de recepta on s’expliqués fil per randa com ho hem de fer per ensenyar competències i és per aquest motiu que vaig sentir una decepció inicial que poc a poc ha anat reconduint-se cap a una millor comprensió en el que volen dir les competències en educació.

En relació a les característiques essencials sobre l’ensenyament de les competències subscrites per Zabala (Idea clave 7) podem calificar aquest aprenentatge com aquell basat en el constructivisme, la contextualització, el pensament complex, procediments clars i metodologies variades.

Ens detendrem en primer lloc en el pensament complex, que té el seu origen en el sociòleg i filòsof Edgar Morin  quan al 1996 la UNESCO li va encarregar un informe que d’alguna manera anticipava els reptes intel.lectuals als quals ens hauríem d’enfrontar per a la sostenibilitat futura. Segons Morin, els tres principals reptes es fonamenten en(1):

1) Repte cultural: superar el pensament segmentat; saber analitzar i sintetitzar per conèixer i comprendre; i fomentar un pensament integrat.

2) Sociològic: saber afrontar la profunda complexitat de la realitat i consolidar un pensament complexe; i produir coneixement.

3) Cívic: enfortir les capacitats de percepció global, responabilitat i solidaritat; desenvolupar una democràcia cognitiva i construir una ciutadania planetaria.

No és això doncs, en el qué es basen les competències que es volen ensenyar des de l’escola? Però el repte més gran que jo hi veig és que el professorat ha d'estar entrenat per saber utilitzar aquest pensament complex per després poder-lo ensenyar.

Recordant el símil de la truita del video de Zabala, veig que no es tracta de posar-hi més ingredients, sinó de que els coneixements, actituds, recursos i procediments es facin de la forma adequada. És a dir, del que estem parlant és d’un canvi en la metodologia que es tradueixi en: tenir els coneixements i els ingredients bàsics per fer la truita, saber enfrontar-se i solucionar qualsevol fet inesperat mentre la fas, saber quina és la que més li agrada a cada un dels comensals per adequar-la al seu gust,.... i tot això amb una actitud possitiva.

#edubateMA Les competencies no són una matèria més, sinó que s'apliquen a cada una de les assignatures

Una foto publicada por @cramisroig el Nov 11, 2014 at 12:24 PST

En relació a aquestes actituds estic completament d'acord amb el que ens diu Zabala: “per ensenyar actituds, el professorat haurà de convertir-se en un model coherent per l’alumnat”. El docent no pot ensenyar a l’alumnat a no cridar si ell crida més, o a ser solidari, equitatiu o democràtic, si ell no ho és (al menys davant els alumnes). Com ja comentava a la meva entrada del 12/10/14  , el que té valor educatiu es donar exemple en el respecte al mediambient i treballar-ho de forma sistemàtica i transversal, no que un dia a l’any es celebri una diada o que li expliquem (només) com es recicla als alumnes.

Aquest canvi de metodologia és el que ens demana que, a part de les classes expositives  també haurem d’utilitzar els equips cooperatius, els treballs per projectes, les agrupacions flexibles, per tal que hi hagi varietat amb l’objectiu d’arribar a un aprenentatge significatiu i on es treballin les competències bàsiques que pretenem que els alumnes assoleixin.

(1) Murga-Menoyo, MªA (2013): Desarrollo Sostenible. Problemáticas, agentes y estrategias. Madrid: MacGraw Hill / UNED.